El Tribunal Constitucional en sentència del dia d’ahir 16 de febrer de 2017, ha declarat inconstitucional i nul aquest impost quan no es produeix un increment de valor.
1. Antecedents:
a. L’Ajuntament de Irún va girar una liquidació tributària de 17.899,44 euros, per l’Impost municipal sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de naturalesa urbana (conegut per Plusvàlua municipal), a una empresa que havia comprat un immoble por 3,1 milions d’euros i posteriorment el va vendre per només 600.000 euros. Això li va generar, a efectes de l’Impost sobre Societats, una pèrdua patrimonial.
b. L’empresa va recórrer la liquidació i el Jutjat Contenciós-Administratiu Nº 3 de San Sebastián va plantejar qüestió d’inconstitucionalitat davant la possibilitat de que l’impost fos contrari al principi de capacitat econòmica (art. 31 de la Constitució).
El Jutjat de San Sebastián també va plantejar davant el Constitucional el dubte de que el redactat de l’actual impost pugui limitar el dret de defensa del contribuent (art. 24 de la Constitució), al no permetre una prova de contrari per demostrar que no ha existit revalorització en la transmissió de l’immoble.
2. La Sentència del Tribunal Constitucional de 16 de febrer de 2017:
El Tribunal considera que l’impost municipal de Plusvàlua és contrari al principi de capacitat econòmica, previst a l’art. 31 de la Constitució.
I declara parcialment inconstitucionals i nuls els preceptes qüestionats “únicament quan sotmetin a tributació situacions inexpressives de capacitat econòmica, impedint als contribuents acreditar que no es va produir efectivament un increment de valor”.
a. Els impostos han de gravar una riquesa real; no poden gravar supòsits inexistents o ficticis:
La sentència recorda la doctrina del Tribunal Constitucional sobre els principis de capacitat econòmica de l’art. 31.1 de la Constitució i reitera que “en cap cas podrà el legislador establir un tribut prenent en consideració actes o fets que no siguin exponents d’una riquesa real o potencial”.
És a dir, no podrà crear imposts que afectin a “aquells supòsits en els que la capacitat econòmica gravada pel tribut sigui, no ja potencial, sinó inexistent, virtual o fictícia”.
Insisteix a més en que el principi de capacitat econòmica no sols es predica del sistema tributari en el seu conjunt, sinó que ha d’estar present en cada impost concret, en tant que pressupost mateix de la tributació. “’No caben en el nostre sistema –te afirmat el Tribunal- tributs que no recaiguin sobre alguna font de capacitat econòmica’”.
b. La fórmula per calcular l’impost no te justificació raonable, doncs obliga a pagar fins i tot en aquells casos en que el valor dels terrenys ha disminuït:
La norma qüestionada estableix que el impost sobre la plusvàlua dels terrenys de naturalesa urbana, se merita en el moment en que es produeix la venda del bé i que es calcula de forma objectiva a partir del seu valor cadastral i dels anys (entre un mínim de 1 i un màxim de 20) durant els que el propietari n’ha estat titular.
La fórmula prevista per calcular l’impost provoca que aquest s’hagi de pagar igualment en aquells supòsits en els que el valor dels terrenys no s’ha incrementat, o fins i tot ha disminuït, una circumstància aquesta última no poc freqüent com a conseqüència de la crisis.
La sentència considera que esta conseqüència “no te cap justificació raonable en la mesura en que, a l’imposar als subjectes passius de l’impost l’obligació de suportar la mateixa càrrega tributària que correspon a les situacions d’increments derivats del pas del temps, s’estan sometent a tributació situacions de fet inexpressives de capacitat econòmica, el qual contradiu frontalment el principi de capacitat econòmica que la Constitució garanteix en l’art. 31.1”.
c. La forma de càlcul impedeix al particular tota prova en contrari:
La sentència conclou que els preceptes impugnats estableixen una ficció d’increment de valor que, a més, impedeix al particular tota prova en contrari per poder demostrar que no ha existit revalorització.
Això és així perquè l’increment del valor del sòl es determina mitjançant l’aplicació automàtica dels coeficients previstos en la norma al valor cadastral del sòl en el moment de la transmissió.
Per tant, la mera titularitat d’un terreny durant un determinat període temporal produeix, en qualsevol cas i de forma automàtica, un increment del seu valor.
3. Transcendència de la Sentència del Tribunal Constitucional:
La sentència ha fallat contra varis articles de la Norma Foral 16/1989, de 5 de juliol, de l’Impost sobre l’Increment del Valor dels terrenys de Naturalesa Urbana del Territori Històric de Gipuzkoa, però aquesta normativa és idèntica a la continguda a la Llei d’Hisendes locals i per això insta al legislador a canviar la Llei.
Correspon per tant al legislador, a partir de la publicació de la sentència, dur a terme les modificacions o adaptacions del règim legal de l’impost que permetin no sotmetre a tributació les situacions d’inexistència d’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana.
Font: Tribunal Constitucional. Oficina de Prensa; i Serveis Fiscals de la Cambra de la Propietat Urbana de Reus.